Joan Morales, professor de l’Escola Montserrat

Fa dos anys vaig tenir l’oportunitat de poder impartir durant una setmana un curs de comerç electrònic i e-business a la Universitat de Ciències Aplicades a la ciutat finlandesa de Mikkeli.

Sense voler entrar a constatar les diferències entre la forma d’abordar i procedir en els problemes educatius entre els dirigents polítics d’aquí i d’allà, i després d’experimentar el funcionament del model finès en carn pròpia com a docent, el primer concepte global que em ve al cap és el d’independència. Independència, en el sentit que tant professors com alumnes, pares i la resta de la comunitat educativa, gaudeixen d’una autonomia gairebé total en el treball que desenvolupen com a agents educatius. O dit d’una altra manera: tots saben el que han de fer en qualsevol moment sense que ningú hagi d’estar contínuament supervisant-los. Ho tenen molt clar: del que es tracta, en definitiva, és de crear ciutadans autònoms i no subjectes subordinats o dependents. Allà tothom sap quin és el seu rol i tots van en la mateixa línia  D’aquí que es fugi de qualsevol paternalisme.

Segon concepte important: estabilitat. La conjuntura política pot ser incerta o estar subjecta a determinades turbulències….però el sistema educatiu, no.

En aspectes més operatius, i en relació a la dinàmica de classe pròpiament dita, cada estudiant –acompanyat en aquest cas del seu corresponent docent– es converteix ipso facto en la figura clau sobre la qual pivota tot el procés d’ensenyament-aprenentatge. Que un alumne fa servir el mòbil, el portàtil, la tablet,o surt de classe les vegades que considera necessari, que ho faci. No passa res, absolutament res. Intolerable, diríem aquí. On queda la nostra autoritat? Com sabem que estan utilitzant la informació que els hi convé i la que no? Com gestionem aquí aquest caos? Doncs allà  és ben simple: si un alumne no et fa cas, és perquè no ets prou bo com a docent fent la teva feina donat que no saps captar el seu interès. D’aquí que l’autoritat del docent es guanya –o es perd– en funció de si els mateixos estudiants estan disposats a dipositar sobre ell la confiança requerida en la seva condició d’expert, i no tant en el comandament que se li assigna a aquest des d’una sala de direcció. Podríem dir que l’autoritat és quelcom que el docent ha de conquerir, no que li ve donat a priori. El docent a Finlàndia és tan sols un subjecte que obre davant els estudiants un ventall perquè siguin els mateixos estudiants els que triïn entre diferents possibilitats o camins, més que un element del sistema que ha de transmetre certs continguts per aconseguir objectius quantificables concrets i abastables només a partir de certes metodologies.

El mateix succeeix amb l’estudiant: un subjecte capaç d’autoregular-se a partir de la conscienciació de la importància que té per al seu propi aprenentatge. L’oxigenació que aquesta forma de funcionament genera en el sistema és brutal. Poc marge queda llavors per a tasques burocràtiques-legalistes o de crides a l’ordre i que tant temps fan perdre als docents a les aules.

El clima es relaxa a partir de la constatació d’un fet: tota aportació, independentment del seu grau d’encert o d’error, sempre es reforça amb l’aplaudiment. A més a més, es treballa molt més sobre la utilitat que poden tenir aquells coneixements que s’ensenyen, en aquest cas, per innovar i crear noves empreses, davant de l’exercici merament memorístic de certs continguts que s’han d’assimilar. Escoltar, s’escolta molt, i, per cert, gairebé sempre –per no dir sempre–s’anteposa a l’acte de parlar.

D’altra banda, quan del que es tracta és de mesurar els coneixements –les famoses notes–, el concepte de suspens és substituït per un altre de molt més positiu: “possessió d’uns mínims coneixements sobre la matèria”.

En relació a la comunitat educativa hi ha un concepte que m’agradaria també ressaltar: el concepte d’espavilar-se.  En aquest sentit , durant el procés d’ensenyament-aprenentatge, es cerca l’autonomia del alumne, prioritzant les actituds i les habilitats per sobre dels coneixements.

Què vull dir amb tot això? Doncs que el model educatiu finlandès és tan sols una forma de fer, hem de tenir present que el clima condiciona moltíssim totes aquestes pràctiques educatives. D’aquí que convingui plantejar-nos seriosament si davant d’aquestes diferències culturals és factible exportar al nostre país un model educatiu com aquest sense tenir presents totes aquestes consideracions